PROVA SUPERADA!!

Finalment va arribar l'hora de la veritat. A l'hora de recollir el dorsal a la Plaça de l'Ajuntament de Vilassar de Mar es respirava un ambient increïble. Amics que es retrobaven, gent escalfant amunt i avall, públic, molt públic... De mica en mica m'anaven pujant les pulsacions. Quins nervis!. Les molesties a la cama no desapareixien.

A la línia de sortida em trobo amb la Maria, a qui feia molts anys que no veia. Es queda sorpresa, ja que d'adolescent m'havia dedicat a proves de velocitat i concursos, però mai a les curses de fons. La vida dóna moltes voltes. Quan li comento que és la meva primera cursa de muntanya em dóna ànims i diu que de ben segur que no serà l'última perquè això es veu que enganxa. Ella surt a guanyar i jo tan sols vull acabar sencer i dintre del temps límit (3h 10min).

21:30h. Coet i sortida!! Quina passada. Timbalers fent-nos un passadís els primers metres. Més endavant, en sortir del poble un parell de dracs també ens ens fan el passadís i, gent, molta gent animant. Ens queden 16km per endavant i molta foscor.
Els detalls de la cursa els deixem de banda perquè són molts i inoblidables. Des del bon ambient entre corredors, fins als nombrosos voluntaris i controls de cursa que deixen d'animar i de donar instruccions per a que tot funcioni a la perfecció. No he de deixar d'esmentar que em van venir a animar la Cristina, la Joana i en Miquel, que encara que es pensaven que no els veia en els punts de control on eren per animar-me, jo sí que els escoltava a ells, i això sí que és una injecció de moral. Sobretot després del descens del castell de Burriac de tornada a Vilassar, quan vaig patir una forta caiguda que em va deixar mig estabornit per a la resta de la cursa.

Després de 2h 10min 18" traspasso la línia d'arribada. Prova superada!!. Com em deia la Maria a la sortida això enganxa.... i de quina manera!!. Ara només em manca una cosa. Preparar el següent repte. Potser una mitja marató de muntanya? Je, je..

L'hora de la veritat

Després de gairebé 10 anys de vida sedentaria, esportivament parlant, ha arribat l'hora de la veritat.
Demà posaré a prova els límits del meu cos i de la meva ment. Correré la "Burriac Atac" (cursa de muntanya nocturna de 16 km i amb un desnivell positiu de 730m).
Segur que per a molts de vosaltres això és bufar i fer ampolles, però si us dic que mai he corregut curses de fons i que, a més, estic lesionat, podeu pensar que soc un inconscient. Potser sí. Tinc ganes de provar-me a mi mateix, tornar a sentir el gust per la competició (amb mi mateix és clar).
De moment avui em fa molt mal la cama. Demà ja veurem. Ja us explicaré...